Anys ha... que molts ciutadans d'este antic regne de Valéncia, venim solicitant, clamant en son dia per la celebració d'un referèndum de 'secessió'. I dic be, de 'secessió llingüística' respecte del català. I encara que ben cert és que no se pot separar lo que mai ha estat unit, veritat és també, que a base de repetir una i mil vegades les mateixes mentires durant anys, distorsionant la realitat històrica i social valenciana, subvencionant millonariament a fons perdut a decenes d'entitats que han lluitat i lluiten denotadament per implantar el català en terres valencianes, a un sistema educatiu viciat que forma als nostres chiquets i chiquetes 'acatalanant-los', a una universitat politisada acèrrimament, molt ideologisada en comissaris polítics en vegada de professors equànims... vullgam o no... encara que mirem a un atre lloc o nos posem una bena davant dels ulls, l'idea de la catalanitat de 'lo valencià', va poc a poc filtrant-se en les noves generacions, ineludible i inexorablement. I açò s'ha demostrat sociològicament en l'actualitat en la veïna Catalunya, on fa quaranta anys els independentistes no omplien el Camp Nou.

El programa ideològic de la desapareguda Convergència i Unió (CiU) en 1990 demanava a les seues bases a: «impulsar el sentiment nacional català dels professors, pares i estudiants». Programa 'd'ingeniera social' que vist els resultats ha funcionat a la perfecció.

Per esta década del sigle passat, concretament en 1997, la societat valenciana també se movilisà en defensa de l'idioma valencià, dels seus símbols i tradicions, traent al carrer a cents de mils de valencians. Pero de res va servir.

Com tampoc va servir la recollida de centenars de mils de firmes, presentades davant del Congres dels Diputats, el Consell d'Europa o el Tribunal Constitucional, davant les vulneracions, conculcacions i continus i sistemàtics atacs, contra la singularitat de la cultura, llengua i personalitat valenciana. La resposta fon sempre la mateixa: inacció política i passivitat judicial.

Ara en octubre de 2017, al vore els successos ocorreguts i auspiciats des de la Generalitat de Catalunya pel seu Parlament en majoria independentiste, solicitant tan vehementment el seu «dret a decidir», «dret a votar» i el seu «dret a constituir-se en una nació independent de l'Estat espanyol» en forma de «República catalana»; me ve a la memòria eixa vella reivindicació valenciana mai atesa.

I és que considere molt rellevant un referèndum de 'autodeterminació llingüística' en la Comunitat Autònoma valenciana; i ho considere perque les institucions valencianes no funcionen. Els 'apanys polítics' i 'rentons' tipo Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) han segut fallits; i el conflicte llingüístic no s'ha resolt. Callant boques, mijos i desactivant organisacions valencianes per la via de l'avorriment i inanició econòmica no se resolt res de res. És un conflicte purament polític tal i com va reconéixer el Tribunal Suprem de la Comunitat Valenciana en sentencia firme de 20 de novembre de 1992.

El conte que nos han venut als valencians de que la normativa del valencià és la firmada en Castelló en 1932 és una 'bola ben grossa', perque senzillament esta normativa no existix. Açò fon únicament un intent provisional d'unificar ortogràficament el valencià i de pas, ya en aquells anys, fer-lo convergir en el català.

Actualment, ya casi és impossible o molt difícil trobar un llibre, estudi ('sério'), tesis universitària o artícul que no parle de: 'la corona catalano-aragonesa', dels 'comtes-reis catalans', de la 'catalanitat del regne de Valéncia' o de que s'identifique als valencians directament com 'catalaparlants'; generant l'evident confusió i colisió entre abdós identitats.

Als nostres chiquets, en les escoles se'ls sumergix en la catalanitat més febril, on en els seus llibres de text apareixen mapes i símbols ficticis d'atres CC.AA., imbuint-los en banderes que no són les tradicionals ensenyes històriques del genuí regne de Valéncia. ¿En quin fi?

Al contrari que l'idioma valencià, el català mai fon considerat una llengua, sino un dialecte del provençal, sense poesia migeval, lliterats de renom, obres destacables, i sense un Sigle d'Or. Fon a primeries del sigle XIX quan el romanticisme català i el seu renaiximent lliterari auspiciat per la seua burguesia, recrearen un passat mitificat, movilisant-se decididament per a convertir-se en allò que mai foren i tindre lo que mai posseïren.

Per açò, considere molt oportú propondre a les instàncies valencianes un referèndum en las tres províncies que componien l'històric regne de Valéncia, per a decidir lliure i democràticamet, sobre si la llengua que els és natural, té de ser una llengua independent o compartida en atres territoris del seu entorn geogràfic més immediat. Sobre la seua denominació i sobre si el destí final d'esta Nacionalitat Històrica de primer orde, passa d'alguna manera per l'arc dels "Països catalans".

És en este sentit necessari, un replantejament de nostres institucions cridades a velar per una llengua valenciana sense rodejos ni circumloquis. Defenent-la clara i decididament, començant a eixercir allò que se'ls encomanà en el seu orige: representar a la llengua i idioma valencià.

Segurament, el govern independentiste del M.H. senyor Puigdemont me comprendrà...també tenim dret els valencians a decidir, encara que certament la seua condició de polític i filòlec català li impedixca renunciar a l'unitat de la llengua per la que tant han lluitat i subvencionat des de Catalunya.

Curiós seria observar com lo que u desija per a sí mateix, ho nega per als demés. Per açò, trobe interessant una consulta popular al respecte del sentir dels valencians sobre la seua llengua valenciana. I en este sentit he de dir; que yo també vullc decidir...

Fotos

Vídeos