Solstici d'hivern

ÒSCAR RUEDA

Les festes de Nadal i el trànsit al nou any nos someten a un intens esforç introspectiu: obliguen a fer balanç vital, passat i futur. Una tessitura dolorosa, en alguns casos, per a la que no tots tenim sempre el cos i la ment preparats. Tal volta per això hi haja un sector de la població per al qual les celebracions nadalenques no són sant de la seua devoció.

Siga com siga, és en estos moments, en els que les circumstàncies nos obliguen a abandonar la nostra particular zona mental de confort, quan conseguim diferenciar millor lo fonamental de lo accessori. L'explicació astrològica del Nadal com una antiga celebració del solstici d'hivern, tan aparentment prosaica, té un contrapunt interessant, que nos mostra la primera de les loteries que nos ha tocat a tots pel simple fet de nàixer, i que tal volta els nostres antepassats tenien més clara: el planeta Terra com a llar de tots els sers vius, i la seua habitabilitat present i, esperem, futura, com a mínim en lo que al comportament de la nostra espècie pertoca. Si comparem el nostre planeta en els dos homòlecs més propencs, no hi ha color: en Mart moriríem asfixiats en només un minut d'exposició a la seua tènue atmòsfera, i en Venus ni això, destruïts a l'hora per una pressió atmosfèrica 90 voltes superior a la de la Terra, una temperatura superficial de més de 450 graus i les pluges d'àcit sulfúric. Per a trobar un planeta en unes condicions teòricament paregudes a les del nostre, hauríem de recórrer més de 16 anys llum fins a aplegar a l'estrela Gliese 832, en la constelació de la Grulla. Tenint en conte que un any llum és la distància que recorre la llum en un any i que esta viaja a 300.000 km per segon, poden vostés fer contes per a acceptar l'evidència: l'actual tecnologia humana està, mai millor dit, a anys llum de permetre tals viages, i més val que cuidem durant molts anys la nostra casa comuna si els nostres sers volguts són, a banda dels que ya no estan, els que nos hauran de succeir.

Pero la loteria 'positiva' de nàixer pot tornar-se infernal segons el lloc i el moment de vindre al món. En Espanya l'esperança mija d'edat apenes superava els 40 anys fa un sigle: hui supera en créixens els 80. I ahí entren atres factors que no són loteria, sino fruit del treball constant: l'educació de les noves generacions, no a soles en coneiximents sino també en valors cívics, i, una volta més, la necessitat de distinguir entre lo fonamental i lo accessori. Una educació que permeta continuar, a l'hora, la senda dels progressos científics i la convivència humana, per a que la nostra existència com a espècie no es convertixca, per la via ràpida, en un esclat de llum entre dos foscors eternes.

Disculpen esta digressió filosòfica. Un servidor promet que tardarà temps en tornar a fer-la. La semana que ve, si els pareix, parlarem de Tabàrnia i el pentinat de Cristiano Ronaldo. Feliç 2018.

Fotos

Vídeos