Sentiment i llegalitat

ÒSCAR RUEDA

Si encara pensava algú que els independentistes catalans anaven 'de farol', els últims fets han acabat de demostrar lo contrari. Quan el secretari general i el lletrat major del Parlament català advertixen per escrit als polítics que la tramitació de la 'Llei del Referèndum' pot tindre conseqüències penals, alguna cosa greu està passant. Quan militants de Catalunya en Comú -formació política que sol repartir crítiques a independentistes i govern central- firmen un manifest en el que es reprocha, a Junts pel Sí i la CUP, la seua «desobediència a la llegalitat com a forma de llegislar i governar», de tal manera que es crea «un estat d'excepció inèdit, que menysprea, quan no ignora els drets dels parlamentaris de l'oposició», ya no parlem de folclorismes de barra de bar. La cosa va de bo.

No nos deu sorprendre, veent lo ocorregut els últims anys: l'acció dels uns i l'inacció dels atres, l'excelent màrketing del sentiment -o del resentiment- dels ideòlecs de la secessió catalana i la pèsima inteligència emocional dels defensors de l'unitat espanyola. Les apelacions a la llegalitat constitucional són més oportunes que mai, pero no nos enganyem: una part important dels actuals estats d'Europa -incloent molts dels que hui estan en l'Unió Europea- obtingueren la seua independència per procediments gens compatibles en el corpus jurídic del seu estat d'orige (l'Unió Soviètica, Yugoslàvia...); i ahí tenim a Kosovo, 'de iure' una província de Sèrbia, 'de facto' un estat independent encara no reconegut per molts, pero que podem trobar-lo jugant, tan tranquilament, en la fase prèvia del Mundial de fútbol de 2018...

Hi ha, és cert, una diferència central: Espanya, se mire com se mire, és un estat de dret, i no una dictadura en procés de descomposició, per moltes 'boutades' que els Puigdemont, Guardiola i companyia llancen a la prensa internacional. Pero alerta: la llegalitat, o inclús l'història (¿contada per quí, recordada per quí, interpretada cóm?) poca cosa poden fer quan tot és qüestió de sentir-se A o sentir-se B, de voler viure junts o separats. D'apanyar-se a bones en la diferència, o creure que és impossible conviure. Un estat comú implica una visió comuna de lo que és i lo que significa: una mínima identificació en un univers simbòlic compartit. I Espanya encara no ha resolt de manera positiva la seua pluralitat primigènia (que fa, per eixemple, que més de dèu millons d'habitants tinguen una llengua materna espanyola distinta del castellà). Uns, perque la rebugen o li lleven importància; atres, perque creuen que és la raïl de la negació d'Espanya com a tal. I els del mig, perque no acaben de consolidar una alternativa d'equilibri entre extrems. L'actual divisió de la societat catalana en dos mitats bessones és el dramàtic reflex. El problema és que alguns se donen conte ara, quan la solució és més complicada que mai. Toquem fusta.

Fotos

Vídeos