Rars. Al cel.

VICENT RAMON CALATAYUD

Com si la normalitat havera de ser rarea. En la que està caent-nos -sense ploure gota-, qualladeta de despropòsits, ocurrències adoctrinadores; 'reixes' superfoles... ¡pobra Valéncia! I cóm de malament t'accentuen, mare, chorrant diners a qui per a ignorar-te ho fa, a boca oberta i fartona. Tot nos recorda ad aquell personage negatiu, qui sempre acabava sentenciant «al cel van els rars, perque rar és qui l'alcança». Bo. Quan el sentit comú canta anglés en Anglaterra i en França ho farà en francés, per als àngels dolça mel, ¿quina és la llengua del cel? ¡El valencià, clarament! I de qué nos aprofita, si el disfracen torpement.

Pero ací i ara volen que sigam rarets aquells que pensem, raonem, escrivim i divulguem en llengua valenciana. ¡Rebotons, si és la nostra! ¿A qué ve rebordonir-la, anular-la...? Encabestrar-la baix d'un atre nom i paraigües; impondre-li flexió verbal forana; desorientar l'us en lèxic inventat, arcaic o suplantador; obviar-li en erro la natural semàntica i... mes difícil encara -del circ- obligar a una fonètica que despacha. Tot cap en els plans colonisadors en marcha: mides educatives, el part de la burra TV que 'apunta' per a ferir de mort en nom amprat i fent palmes al sectarisme que nega el pa i la sal a la raó. Aixina se fa de la normalitat rarea, del govern impostura, del valencià escarni a on amagar l'acatalament mes avassallador i destructiu, regat en la suor dels esforçats i consentidors valencianets, també perque este defecte no és tan rar... Premien a qui nos pega puntellons.

No, no vinc en mala fel rebalsada, des de l'any passat, és que tampoc este pinta be. I malcora l'esperança, mercenariat de qui balla els nanos als imbècils; mentalisació de qui nos arroïna en ensomis separstistes... Pero de qualsevol manera, seguirem en la més normal de les mampreses: Alçar la veu, com sempre, en valencià, ric, pobre o rar. I baixar el cel a esta terra VA-LÉN-CI-A.

Fotos

Vídeos