Borrar

Ponts i trincheres

ÒSCAR RUEDA

Viernes, 22 de septiembre 2017, 09:44

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

El Pont Vell de Mostar, la capital d'Herzegovina, unix les dos mitats de la ciutat balcànica salvant el desnivell del riu Neretva. Des de la seua construcció en el sigle XVI posà en comunicació dos móns pròxims i a l'hora diferents: un barri de majoria demogràfica 'bosniomusulmana' i un atre de majoria 'bosniocroata'. Poblacions, abdós, eslaves d'orige, que parlen una mateixa varietat llingüística a nivell oral -convencions escrites a banda- i que només se diferencien en la religió i certes tradicions.

La destrucció del pont en 1993, durant el transcurs de la guerra de Bòsnia, fon el símbol sagnant d'un conflicte bèlic que provocà, durant els seus quatre anys de duració, més de 200.000 morts. Persones mortes com vosté i com yo, com els nostres pares o els nostres fills, que passaven pel lloc equivocat en el moment equivocat, o que simplement eren catòliques, ortodoxes o musulmanes -perque ben poca cosa més diferencia als croates, serbis i bosníacs de Bòsnia- en una localitat en la que 'una majoria' de persones de confessió diferent havia decidit que només mereixien viure els de la seua supostament pura i noble estirp.

Com també fon símbol d'eixa guerra -pero en este cas, de la fi de l'horror i de la degradació més absoluta de la condició humana- la posterior construcció d'un pont provisional, per ingeniers militars espanyols destinats per la ONU, que tornà a comunicar els dos 'hemisferis' de la ciutat. Una passarela que es mantingué fins que fon possible reconstruir el pont originari, seguint les mateixes tècniques constructives de l'época otomana.

Si observem en perspectiva l'història de l'humanitat, ben pronte vorem que les majors époques de benestar han anat lligades al comerç, al contacte entre civilisacions, a la construcció de ponts -no només físics- que han permés l'intercanvi d'idees, de llengües, de tradicions, de filosofies i religions. I que el terror, la destrucció, l'infàmia, la pobrea, la fam, han sobrevengut quan els humans havem segut incapaços de conviure. Quan nos havem obstinat en bombardejar els ponts i construir trincheres a on amagar-nos i morir per un tros de terra.

Els ponts mai foren construïts per a que una de les dos vores del riu se despoblara i emigrara a l'atra, sino per a que les dos vores pogueren conviure i comunicar-se, cada una en la seua manera de ser i viure. En uns temps en els que costa ser moderat -que no passiu o 'meninfot'-, en els que costa defendre, front a conservadors a ultrança i revolucionaris sense treua, que els canvis paulatins, meditats i consensuats són els que permaneixen i realment convenen, una majoria que vol viure i conviure torna a presenciar, en estupor, cóm els tambors anuncien una nova escissió social atiada pels extrems: cóm se vol tornar a obrir una nova caixa de Pandora. No per repetit resulta manco evident: recordem l'història si no volem tornar a repetir-la.

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios