'La del picheret'

VICENT RAMON CALATAYUD

Batejar a una criatura és ni més ni manco, lliurar-la del pecat d'orige i fer-li l'ingrés en la comunitat cristiana. No deixa der ser un acte ple d'alegria. Acaronant als chiquets, els majors el rodege, de certa festa. Recordem del poble cóm feen cap a l'iglesia la comitiva: el neòfit de bolquerets primorosos, al braç de la padrina, o la mare, la comare i la del picheret, guardades pel padrí i el pare... portadors de confits i moneda solta per a refilar-lo alegrement als chicons que aguaiten a les portes del temple; estos en sonar el primer avís «¡ya ix!» pronte començaran a cantar, de no estar ocupats en plegar els grapats de metralla i dolçor que els hòmens implicats llancen per a no escoltar allò de «el padrí pollós, la padrina pollosa...». Dirà qui no ho sàpia ¿i la del picheret, qué? De bestreta, gràcies als qui puguen estar interessats, la respota i seguix.

Ad estes alçades de la primavera d'hivern històricaa i en lo que passe el dia 1 -escric en Sant Miquel- pense que mai en tindràn prou els ahucadors separatistes i d'un modo o atre seguiran demamant «més confitura» o «que es muiga la criatura». Com si no res els importara l'infant, menyspreat el be de tots, per la golosina. Són massa anys ensenyant a demanar i a pretendre més, per a que callen, passe lo que passe i els donen. Pero Valéncia no pot seguir sent 'la del picheret' qui condescendent acompanya i presta la peça de porcelana idiomàtica. Per que als nostres chiquets els estan enverinat en el mateix verí que ara brama per les Rambles. Estan empeltant-los un parlar que no es nostre, ni el volem, pero l'engolim; les escoles són laboratoris de antinatura identària. S'està anulant o amenaçant la normalitat de sentir-se valencìà i bilingüe, obligant a l'escabussó de beurage inmersor, deformador de voluntats, en l'excusa de depedre una llengua que no es la nostra. Prou i massa.

Fotos

Vídeos