TOT MEGE ÉS CASI MIG DEU

MANUEL CASAÑA TARONCHER

Això és lo que dia el meu besyayo Vicent qui no visità mai un mege i va morir tenint 99 anys. Pero que tenia gran admiració al seu doctor, don Emili Ramon Llin; eixe doctor, que quan el veïa, sols li dia: «¿Cóm està Vicentet», i el meu besyayo li responia: «Ací me té fumant-me un cigarro i quan l'acabe éste n'encendré un atre, si Deu vol, encara que no no li parega massa be a vosté». I, en realitat eixa era la curta conversació que repetia en don Emili, quan el dit doctor passava per la porta de sa casa i veent-lo, allí sentat, el saludava. I és que, llavors, moltes passes pegaven al dia els meges visitant als malalts i a les parteres en Moncada. O feya don Emili, com el doctor Trenco també i més tart el doctor Farinós. I recordant ad aquells admirables meges és quan copie unes frases que Rufin -personage del llibre 'Un cel d'aquareles' diu: «La grandea del mege està -al contrari de lo que alguns diuen- no en que poden tutejar als deus, sino en discutir en qui siga sobre la vida, tractar per igual als príncips, als artistes, pero també abaixar-se i conversar en els humils; allargar-los la vida als vells, posar les mans en les llagues de l'atre, contemplar de prop les immenses flaquees humanes, els seus sofriments i conéixer be les convulsions de la mort.» I arribat ací és quan yo comprenia cóm definia el meu besyayo al seu mege, del que presumia conéixer-lo només que de vista, gràcies a la seua bona salut i molta sort.

Eixe mege, que vivia en Alfara fon corresponsal d'este periòdic en Moncada, Alfara del Patriarca, Massarrochos, Benifaraig ... pobles que ell visitava en dies de treball i festes, per interessar-se en l'estat d'algún pacient o per tocar l'armònium en l'iglésia o donar una conferència. Quan visitava el seu poble, Ontinyent, solia portar-li a don Vicent Badia un bon saquet de peladilles. Llepolies que el nostre redactor en cap repartia pel Taller com feya lo mateix quan el mestre Giner portava uns melons d'Alginet i se'ls menjàvem després del resopó. Ara, quan tant s'acodix a l'ambulatori i poquets meges t'entren per casa pareix que eixa professió siga més burocràtica que d'atenció, pero no és pijor sino millor. Perque cal comprendre que atres són els temps i molta més la població.

Fotos

Vídeos