Fullana i la llengua valenciana

ÒSCAR RUEDA

El dissabte passat tingué lloc, en l'Aula Magna de la vella sèu de l'Universitat de Valéncia, un acte senzill pero emblemàtic. El motivava el recort dels cent anys de la Càtedra de Llengua Valenciana, dirigida per per Lluís Fullana Mira, i que inicià el seu funcionament lloc un 29 de giner de 1918 en l'aula 7 d'eixe mateix edifici. Una fita històrica que en qualsevol atre lloc i circumstància hauria segut celebrada en màximes manifestacions de recolzament colectiu, pero que ara i ací ha mereixcut el silenci i el ninguneig oficials.

Temps hi haurà durant 2018 per a posar les coses en el seu lloc. De lo que no hi ha cap de dubte és que l'obra de Fullana no ha passat precisament de moda. El franciscà defengué clarament la necessitat de que la llengua valenciana recuperara la seua oficialitat («una veritat que naix de la naturalea mateixa de l'home: que tot poble té dret a l'us de la seua llengua»; «la llengua oficial, durant prop de cinc sigles, fon la llengua valenciana, fins que Felip V, de trista recordació... nos privà del dret natural del lliure eixercici de nostra llengua»), i que s'utilisara en l'ensenyança de les escoles de primeres lletres: única manera de que la llengua valenciana continuara sent una llengua de cultura, i no un «dialecte» només apte per a usos domèstics. Una cooficialitat en el castellà que devia assegurar-se des d'instàncies governamentals («el Govern espanyol té la sagrada obligació de respectar i fer que es respecten totes i cada una de les llengües parlades en Espanya», proclamà Fullana).

Pero Fullana, ademés de la lluita per l'us, no oblidava la lluita pel nom i l'entitat de l'idioma. En este sentit fon valencianiste sense ser anticatalaniste; colaborà en catalans i balears quan ho considerà i li ho demanaren, pero sustentà en criteris científics la personalitat pròpia del valencià, no a soles a nivell nominatiu («la pretensió de molts catalans i també d'alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valencià nos pareix, com sempre nos ha paregut, pretensió desgavellada i molt fòra de raó») sino també en la 'substància': «són llengües germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament, pel qual motiu són llengües diferents». Una diferència que havia de manifestar-se en la normativisació de la llengua: «yo crec que l'ortografia deu de ser fidel reflex de la pronunciació i la nostra parla, tant fonèticament com morfològicament, diferix prou de la catalana»; «tractar, puix, d'acomodar la nostra ortografia a la catalana, ademés de ser cosa antipatriòtica, és empresa irracional i antillògica»; «les difererències fonètiques, morfològiques i sintàntiques del valencià i català [...] tot bon valencià deu conservar com ric tesor obtengut del desenroll natural i espontàneu de la seua llengua». Això s'ensenyava en la nostra Universitat en aquells anys. Quí ho diria...

Fotos

Vídeos