Espanya i les Espanyes

ÒSCAR RUEDA

Fon Benedict Anderson qui en el seu llibre 'Imagined Communities' definí la nació com una «comunitat política imaginada» perque «ni tan sols els membres de la nació més chicoteta del món no coneixeran jamai a la majoria dels seus compatriotes, no els voran ni oiran tan sols parlar d'ells, pero en la ment de cada u viu l'image de la seua comunió». Anderson citava a continuació a Renan: «L'essència d'una nació està en que tots els individus tinguen molt en comú i també que tots hagen oblidat moltes coses».

Haja segut més o manco contestada la proposta d'Anderson, la seua visió és, com a mínim, sugerent. Quan algú pronuncia la paraula Espanya, ¿quina image ve al cap dels seus habitants? ¿L'Espanya com a concepte purament geogràfic de l'Edat Mija, repartida entre múltiples estats, religions i llengües i que només alguns ideòlecs aspiraven a unificar, com hui molts aspiren a unificar Europa? ¿La de l'Edat Moderna, unida en un únic cap d'estat -el rei absolut, sobirà de tots els territoris- a partir de l'emperador Carles, pero igual de diversa que en sigles anteriors? ¿La posterior a la Guerra de Successió, a on com a conseqüència d'un conflicte internacional la majoria dels territoris foren somesos a una llei i una llengua -la castellana-? ¿La contemporànea, forjada per fi en l'unitat contra l'invasió d'un enemic exterior -les tropes napoleòniques- pero en una innegable diversitat subjacent, que es manifestava en fenòmens tan distants com les Renaixences llingüístiques del valencià, el gallec, el català o el vasc, pero també les guerres carlistes? Fon la Llei Paccionada navarra, en 1841, la que suprimí, encara en el sigle XIX, l'aduana de Navarra en la frontera de l'Ebre i la seua capacitat d'acunyar moneda; i fon precisament Isabel II, deposta en 1868, l'última en titular-se oficialment 'reina de les Espanyes', i l'efímer Amadeu de Saboya, dimitit en 1873, el primer en titular-se 'rei d'Espanya'. Lo que vingué darrere, per més recent, és més conegut, pero no per això s'ha deixat mai de plantejar el debat sobre qué volia dir, realment, ser espanyol; i no digam ya -toquem fusta-, «ser bon espanyol».

Espanya, més que la mare dels espanyols, és la filla dels valencians, dels catalans, dels castellans, dels vascs, dels gallecs o els aragonesos. Més allà de 'l'aplicació de la llei', sempre necessària, a Espanya li falta un relat que nos reconcilie definitivament en els nostres dimonis familiars. Un relat que argumente des de la raó i el sentiment, per eixemple, que tan espanyol és parlar castellà com parlar català -com tan suís és parlar francés com parlar alemà-, i que no hi ha res més espanyol que un govern descentralisat, des de l'unió, la llealtat i la coordinació entre iguals, que ha regit els millors moments històrics d'esta sofrida terra. Eixa és l'única Espanya viable, si volem que continue sent, en el futur, la filla de tots.

Fotos

Vídeos