La clàusula Filioque

ÒSCAR RUEDA

La clàusula Filioque (lligga's 'fíliokue', que vol dir 'i del fill' en llatí) fon tema de controvèrsia per excelència en els primers sigles de l'era cristiana. En la versió original del Credo, fixada en el concili de Nicea (325) i modificada en el de Constantinoble (381), se dia «crec en un sol Deu... i en l'Esperit Sant... que procedix del Pare a través del Fill» («qui ex Patre per Filium procedit»). Si eixa redacció tingué un beneplàcit prou general de la cristiandat, el canvi introduït en el primer concili de Toledo (397) feu esclatar el conflicte. Convertit el rei visigot Recaret al catolicisme des de la seua heregia arriana (que negava la Trinitat catòlica i afirmava que Jesucrist havia segut creat per Deu), s'introduí en el Credo una mínima modificació que pretenia reforçar el concepte trinitari de la divinitat: la clàusula Filioque («crec en un sol Deu verdader, Pare, Fill i Esperit Sant... que procedix del Pare i del Fill», açò és, «sed a Patre Filioque procedens»).

El Credo aixina redactat s'escampà per Europa occidental a pesar de l'oposició inicial dels papes de Roma, fins que en 1014 Benet VIII accedí a recitar el Credo en la clàusula Filioque durant la coronació d'Enric II com a emperador del Sacre Imperi. Els caps de l'ortodòxia oriental -en el patriarca de Constantinoble al front- ho consideraren inacceptable i s'alegà com a causa màxima de la desvinculació definitiva en 1054 de les seues iglésies respecte del papa de Roma, en el conegut com a Cisma d'Orient.

Que els humans 'renyim' per assunts com estos deu ser genètic, perque les preocupacions canvien i les matèries de controvèrsia també, pero no el fet mateix de discutir com a ocupació ineludible de la nostra espècie. Deu notar-se, no obstant, que a banda del sector poblacional que 'realment' creu que val la pena polemisar per conceptes de gran altura filosòfica pero escassa aplicació mundana, estan també aquells que aprofiten tan interessants dilemes, be per a autoerigir-se en nova èlit dirigent, be per a arrimar-se a la que ya existix. Sense dubtar de les raons teològiques del Cisma d'Orient, és evident que la perspectiva de subordinar-se al Papa de Roma, la cultura essencialment grega dels patriarcats orientals (front a la llatina de l'iglésia d'occident) i la persistència mateixa, durant mil anys més, de l'Imperi Romà d'Orient respecte al desaparegut Imperi d'Occident (sumit en l'inestabilitat permanent durant eixos mateixos mil anys) pesaren prou en la decisió de ruptura.

Segurament els valencians del futur se sorprendran pels motius de disputa que tenim els valencians del present, i sostindran polèmiques que hui nos pareixerien ridícules. Sent això innegable, sempre hi haurà una diferència de raïl entre els que creem que pot conviure's en el desacort, i els que volen impondre la seua visió des de monolítiques ànsies de dominació. No caldrà donar més detalls...

Fotos

Vídeos