Calatayud... 'I la pau'

VICENT RAMON CALATAYUD

Els anys passen, pero les nafres no curen. Pels setanta del passat, vaig assistir a la primera reunió de la APA -ara AMPA- com pare de chiquets de primària. Gran saló d'actes ben concorregut; en la tanda del públic, un amic coneixedor de les meues inclinacions i declinacions idiomàtiques, propongué que parlara un poc sobre el tema. En lo vergonyós que u mai ha deixat de ser i més roig que un tito, no me quedà més remei que arreplegar el guant. I poc més o manco diguí: «¡bona nit!, si este colege és dels alvançats, be serà que nos adelantem, procurant també parlar en valencià i dur-lo voluntària i progressivament a l'ensenyança». Una ovació coronà les meues tremoloses paraules -anteriorment les palmes no havien sonat-. El secretari i veu cantant es queixà: «En todo lo que hemos dicho... ni una palma, pero viene uno con su discursito...» Yo tinguí que respondre que no pretenia incomodar, sí posar-me al servici de l'idea. Allò quedà com se sol dir sobre la taula. Uns mesos més avant l'amic me preguntà cóm anava el tema i al respondre-li que res me digué ningú, m'informà que ya hi havia una comissió, estranyant-se de que no formara part d'ella. No convenia. Més avant 'Això era un rei', llibre meu, junt a uns atres de bon valencià, se recomanaren per la Conselleria com a texts de llectura, pero mai anaren ad este colege. Quan arribà Ciscar els arraconaren. Ya en BUP els majors, engolint 'valencià-no', per a fer comentari de text, sobre una llista d'autors catalans o catalanistes proposts, yo poguí ficar la novela de Miquel Adlert 'I la pau' que sí que és valencià. Hagué de transigir el mestre, pero digué «aquestos són els llibres que podeu escollir... Calatayud 'I la pau'». Aixina anà senyalant com raret de la classe a cada u dels quatre fills meus, sent els únics que feen cas de la llengua valenciana, no lo que imponen. Ara, en lo del plurillingüisme, ¿manen els pares o el IEC/Oltra i Marzà?

Fotos

Vídeos