BAIX LA PARRA, BEN FRESQUET

MANUEL CASAÑA TARONCHER

D'eixa manera, molt fresquet, me trobava baix la parra del corral de casa de la meua yaya, sent estiu. Parra que te pujava reptant fins al terrat del pis i, si no l'esporgava el meu yayo, per l'hivern, a voltes, arribava a la teulada, i les teules se podien omplir de changlots. Donava gust vore-la. Gran, de pàmpols esmerilats i lluïdors, de pomells de gra gros, rogenc, pell dura i polpa saborosa. Eren raïms que podien pesar més d'un kilo i que, penjats en les vigues arribaven fins Nadal, com alguns melons de tot l'any i les tomates d'enrastrar. Com, hui, no tinc aquell corral; no sé si la parra morí o encara estarà allí. Yo, ademés del recort, conserve en el meu secà un cep que me va nàixer d'un eixarment d'ella, pero com el tinc tirat per terra quan maduren els seus fruits, si puc menjar-me algún pomellet ya me done per satisfet. I és que ne som més els que per allí revolen i caminen que roders, ahir, prop d'un camp de creïlles o d'un melonar. Poca collita per a tants. Que era lo que la meua mare solia dir, mentres fenyia la farina abans de dur-la al forn: «massa poc de pa per a tants menjadors». Perque, clar, adés -dies de postguerra-, difícil era tindre farina, si no se comprava cara a l'estraperliste. En conseqüència, ho pagaven les gallines. Rar era que picaren dacsa ya que se molia i servia per a fer coques que, sent salades, te sabien millor que les cristines. Gràcies a Deu i a que criàvem en el corral gallines i conills, podíem menjar ous i carn. Animalets que menjaven també lo que podien: gruga, cuquet o brinsa, sobres de dinars i sopars i l'herba que duya l'herbasser -el tio Blai- o les fulles de taronger, correjoles o llicsons que solía ficar dins d'un sac, tot chiquet, després d'eixir d'escola per la vesprada. Conills i gallines que també badallaven lo seu i, com no trobaven cosa millor, lo mateix no deixaven romarí en el cociet ni julivert plantat dins del pot. I als menuts perque poc de treball d'escola teníem: quatre sumes o restes i deprende't unes llínees de memòria, nos quedava temps més que de sobra per a poder jugar, al carrer, fins que fora nit ya fosca, si te deixaven els pares. Igualet que ara, igualet.

Fotos

Vídeos