Autoodi

ÒSCAR RUEDA

L'autoodi és un reacció de rebuig que, en processos de conflicte o assimilació cultural, pot sentir una persona cap a característiques que són pròpies del seu grup social -per tant, les pròpies de sos pares, els seus familiars o els seus amics més pròxims- pero que per desgràcia són estigmatisades o marcades negativament pels grups socialment (políticament, econòmicament, acadèmicament) dominants.

Les persones que patixen d'autoodi rebugen eixes característiques pròpies del seu grup -aplegant inclús a negar que existixen- i tendixen a adoptar, per mimetisme, les del grup socialment dominant; fins al punt d'acabar actuant de manera contrària als interessos del que fon el seu grup social originari. Els processos de substitució o dialectalisació llingüística -el canvi d'una llengua per una atra en un territori determinat, en un determini més o manco llarc de temps, sense que hi haja una substitució demogràfica de les persones que habiten en ell- són un eixemple de llibre.

En este sentit, si d'una cosa han patit i patixen els dirigents (polítics, econòmics, acadèmics) valencians és d'això: d'autoodi. Considerar que lo valencià és inferior a lo de fòra, ya vinga de Madrit, de Barcelona o de més allà dels Pirineus, és un deport nacional. I aixina nos va, clar. L'últim episodi l'hem patit esta semana. Per una banda, el passat dia 11, el nostre director general de Política Llingüística es reuní en Palma en els seus homòlecs de Catalunya i Balears per a acordar fer un acte conjunt en commemoració dels 150 anys del naiximent de l'ingenier Pompeu Fabra, pare de la llengua catalana moderna (i de la negació de la llengua valenciana com a idioma independent, per cert), aixina com per a estendre a tots els 'territoris' la campanya «I tu, ¿jugues en català?», destinada especialment a estendre l'us d'eixe idioma entre els chiquets.

Pero encara n'hi ha més. El mateix dia coneixíem que un senador valencià -per supost, del mateix partit que el nostre viager director general- exigia que es publicara la Constitució espanyola en lleonés, aragonés, asturià, extremeny i caló. Casi res porta el diari. I no ho diem per les respectabilíssimes modalitats llingüístiques en les que es fixava sa senyoria per a proyectar el seu constitucionalisme (algunes d'elles, per desgràcia, en trànsit de desaparició), sino per l'enorme contradicció que supon lluitar pels drets de comunitats llingüístiques en escassa o nula consciència d'existir com a tals i en ínfima tradició lliterària, mentres el seu partit treballa àrduament per a borrar les versions oficials valencianes 'distintes de les catalanes', contra el sentir sociològic majoritari del poble valencià i contra l'història d'un idioma que donà lloc al segon sigle d'or d'una llengua romànica. O siga: per a perpetuar la consideració creixent del valencià com a 'dialecte', com a pas previ a la seua desaparició.

Fotos

Vídeos