Abolir les autonomies

ÒSCAR RUEDA

Les constitucions, com a normes fonamentals dels estats, no són immutables, pero tampoc un paper d'usar i tirar, perque perdrien la seua raó de ser: actuar de marc llegal que ha d'aportar estabilitat i credibilitat a l'organisació política i administrativa d'un país. La Constitució espanyola protegix la llibertat d'expressió i d'ideologia, inclús per a postular sistemes de govern diferents a l'actual com ara la república, l'estat centralisat sense autonomies o el confederal en possibilitat de secessió dels diferents estats que el conformen. Pero no pot ser que una majoria política passagera o una especial situació de controvèrsia social siguen excusa per a adoptar postures populistes que tracten de manera frívola i irresponsable una qüestió tan sensible com és la forma de govern d'un Estat.

En este sentit el valencianisme cívic, des d'aquell discurs memorable de Faustí Barberà el 7 de decembre de 1902 en l'obertura de curs de Lo Rat Penat, tingué molt clar que havia de superar la reivindicació estrictament cultural i llingüística de la primera Renaixença. Tenint com a referent la capacitat històrica d'autogovern del Regne de Valéncia, abolida en 1707 com a resultat advers d'una guerra internacional, l'autonomia havia d'alcançar tots els aspectes de la vida pública, perque tota política no feta per valencians podia ser feta contra els valencians. En un objectiu últim, gens emocional i sí molt pràctic: assegurar, per damunt de tot, el benestar i el progrés del nostre poble. Barberà, vicepresident de l'entitat, enumerà la necessitat d'obres públiques, la defensa del camp i l'indústria o la generalisació de la sanitat i l'educació universals com a aspectes que no podien dependre només d'un govern central que havia demostrat de manera clara la seua insensibilitat cap als interessos dels valencians. I eixa recuperació de l'autonomia política, en necessaris matisos i divergències en els punts de vista, fon defesa per partits i entitats de molt distinta extracció ideològica els anys posteriors.

Una reivindicació compartida pel valencianisme regionaliste, orgullós de ser a l'hora valencià i espanyol, i per l'incipient valencianisme nacionaliste que, sense voler el trencament en Espanya, aspirava a un sistema de govern més federalisant. Una pulsió compartida pel poble valencià que es demostrà en la major manifestació coneguda, un 9 d'octubre de 1977, que uní a persones de tota condició en una reivindicació comuna: l'Estatut d'Autonomia.

Ni la mala gestió del govern central justifica la proclamació d'independència d'una comunitat autònoma, ni eixa proclamació d'independència justifica l'abolició d'eixa autonomia i de les atres setze. Ni poden pagar justs per pecadors, ni podem confondre la mala gestió de certs governants efímers en la necessitat de reforma i millora, en mesura i reflexió, de l'actual estat autonòmic. Responsabilitat.

Fotos

Vídeos