Las Provincias

CAPUCHES, BOINES I GORRES

Com les modes fan que unes coses desapareguen i atres tornen, resulta que yo m'estranyava fea uns sis anys al vore passar, per l'avinguda d'Aragó a un ramat de jòvens en capuchó posat com si foren frares capuchins. I ni eren d'eixa ordre ni tampoc benedictins ni bernardins ni celestins que tots estos portaven el cap tapat sempre. Pero resultà que aquella chicalla era un equip de fútbol que feya el seu entrenament pel carrer per a jugar, després, baix del riu. Be. Puix, ara, fa uns dies, n'he tornat a vore atres. Estos anaven al pas, duyen en la mà un móvil. Pareixien penitents del Cabanyal que no s'havien enterat que la Resurrecció ya s'havia celebrat. Pero com pensí que les modes a vegades no tenen gens de trellat (com dient els llatins: 'nec caput nec pedes' és dir 'sense cap ni peus') més d'u ix al carrer com li plau i l'importa poc lo que diga la gent.

Pero recorde que sent chiquet -qui no duya gorro, portava gorra o boina per a que el cap no es gelara encara que la pancha estiguera freda. Temps aquell que uns nomenaven de la Victòria i, atres de la fam, i nos feyen cantar, als menuts el Cara al Sol, encara que estiguera núvol o plovent, en el pati de l'escola davant la bandera que diem de tomata i plàtano, eixa que havia guanyat a la de tomata, plàtano i safanòria. Eren dies de pelats i de peluts i, no per moda, sino perque també anar al barber costava car. Gorres duyen majors i, boines, els menuts. El barret només li'l coneguí portar al meu besyayo Vicent. El duya tant si anava a l'horta, al secà com al trinquet. Pero no m'estranyaria que, ara, veent l'aument de la catalanisació que regna per les escoles, els mestres puguen obligar als chiquets a que porten barret i els facen ballar sardanes. I no els exagere ya que les escoles adoctrinen i els menuts solen fer lo que els manen. També a tots els mestres els obliguen a expressar-se en català. ¿Quàn de temps farà falta per a que el valencià que parlem els vells estiga tot mascarat? No molt, puix se seguix impartint català per valencià, en tota escola i Universitats valencianes sense cap vergonya ni distinció i, lo més trist del cas, és que no veig que hi haja polític que faça cosa alguna per a que, en Valéncia, s'ensenye i parle el valencià.

Recibe nuestras newsletters en tu email

Apúntate