MARE DE DEU, MARE MEUA

IMare dels desamparats. En estes paraules tan clares, tan senzilles, tan humanes, els parlava el papa Joan Pau II als mexicans, en la III Conferència de l'Episcopat Llatiamericà en 1979. Invocava a la Verge Maria, i els dia: «En efecte, a Tu, Maria, el Fill de Deu i al mateix temps fill Teu, senyalant a un home li va dir: «Ahí tens a ton fill" (Joan 19.26) I en aquell home, te va confiar a cada home. Te va confiar a tots nosatros».

I recordem, també ací, en este moment, la pregunta que li va fer Peter Seewald - autor del llibre 'Sal de la Terra' que publicà conjuntament en el, llavors, cardenal Ratzinger- a l'actual Papa emèrit Benet XVI: «¿Qué significa Maria per a vosté?». Acò li va respondre: «L'expressió de l'aproximació a Deu. Les paraules del Crucificat en les que entrega a Maria a Joan com a mare i que transcendiren i se proyectaren al llarc de l'història. Per eixa entrega, l'oració a Maria possibilita a cada ser humà una especial confiança i, en general, la relació en Deu». Paraules en les que també nos donà a entendre que Maria és la mare de tots.

Aixina que no és res d'estranyar vore cóm en tots els altars de la Verge Maria trobem a un montó de gent pregant. En fe. En devoció. En esperança, puix sap be tot ser humà que Ella els escolta i els dona el seu conhort. Si algú d'estes paraules dubta, segur que no es valencià i que mai a entrat en el Camarí de la Verge dels Desamparats. Que entre, que entre i mire cóm hi està nostra Mare escoltant. Per tot el sant dia rep la visita dels seus fills : uns agraits i, atres, esperançats. Perque saben que allí tenen a sa celestial Mare, nostra Geperudeta, que tomba un poquet el cap per a oure millor lo que li diuen, i poder demanar-li al seu Fill lo que u li haja encomanat. En eixe Camarí que, per a molts, és de visita diària. Que és un breçol de precs en pressa, que és buçò de l'esperança. La Mare de Deu, dic, escolta; no sols als creents que s'acosten ad Ella plens de fervor si no als atres que en alguna ocasió de la seua vida temen algún perill o estan mossegats pel dolor. Perque resar yo crec que resen -alguna que atra volta- tots. A la seua manera, pero demant-li ajuda al Creador. Per això recorde, com a eixemple, al simboliste sentimental Paul Verlaine. Este príncip dels poetes, que li dien «miserable trobador de París», després d'haver portat una vida d'aventures escandaloses, passà en l'hospital, per caritat, els seus últims anys. Allí va escriure una poesia demostrant el seu amor a Deu, com ho aferma una de les seus estrofes dient: «Sigues beneït, Senyor, per haver-me fet cristià / en este temps de feresta ignorància, d'odi tan gran...». I si este musical poeta alabava a Deu, el racionaliste Rousseau, en carta a Alembert -escèptic en religiò, pero defensor de la tolerància-, exalta la figura de la mare dient-li: «¿Hi ha en lo món un espectàcul més emotiu, i més respectat que el d'una mare de família rodejada dels seus fills, procurant a son marit una vida feliç i governant sabiament la casa?». L'amor filial el declara, puix, este pensador -que més que filòsof va pretendre ser moraliste-, pero qui, en la seua joventut, fón, simplement, un chiquet abandonat i vagabunt. ¿Caldrà dir, puix que generalment nosatros pensem en la mare? Els que la tenen i els que no ad ella la recordem. I no digam la de voltes que ho fem pregant a la Mare Deu, perque de sobra sabem que Ella és l'ampar, el favor, el segur de la vida, la salvaguarda, el soport, l'auxili i el socors. Ella és en la que confiem tots els valencians en hores de tristea i en els moments de patiment. Per ad Ella són els nostres oracions més fervoroses, per ad Ella són les flors i els pirops més bells que hagen dit jóvens i vells. Ella, és Maria que, com canta l'himne de la Coronació «La rosa perfumada, la mística assussena,/ lo seu verger formaren als peus de ton altar, / i fervorós en elles lo valencià t'ofrena / la devoció més santa que es puga professar».

Hui, Mare, yo demane a ton Fill que vullc vore't passejar pel carrer baix una pluja de flors.