Las Provincias

Granada i Valéncia

Circumstàncies professionals nos han fet repetir visita a Granada. Mes que haja segut d'arrapa i fuig, hem tornat a gojar del pes que eixercix l'història sobre una ciutat orgullosa i conscient de les seues dos raïls principals: la cristiana i la musulmana.

La majestuositat enchisadora de l'Alhambra provoca ademés una sana enveja als qui procedim d'una ciutat com Valéncia, en la que a penes queden recialles d'aquella época. Bo; ni d'eixa época ni de moltes atres, perque la mala sòrt històrica -en forma de funcionaris ineptes- que determinà, per eixemple, la voladura autodestructiva del Palau del Real en 1810, se tornà bona sòrt en el cas granadí: la que feu aparéixer a l'escritor nortamericà Washington Irving allà per 1830 en una Alhambra abandonada, habitada pels desheretats de la ciutat i plena de fem i raberes d'ovelles.

La reivindicació d'Irving rescatà l'Alhambra d'una desaparició segura; pero la qüestió és més complexa. En 2013 se celebrà oficialment la commemoració del milenari del Regne de Granada: una remembrança plena d'events culturals promoguda per la Junta d'Andalusia i patrocinada per les principals marques comercials del país. L'event contà inclús en l'emissió d'una colecció de monedes oficials dedicada a tal efemèrides, i pretenia recordar la fita històrica de l'independència en 1013 d'un primigeni Regne de Granada baix la sobirania de Zawí ibn Zirí, que en fronteres fluctuants continuà fins a 1492: any en que l'archiconegut Boabdil se rendí als Reis Catòlics, i Granada passà a ser un regne més de la llarga llista de territoris de la Corona de Castella.

Clar: Boabdil. L'últim rei 'moro' de Granada: això ho sap qualsevol. ¿I el de Valéncia? Si preguntem en els principals carrers de la nostra ciutat pel rei anterior a la conquista de Jaume I, pocs sabrien respondre que li dien Zaén -o millor, Zayyan-. De fet el pobre no té ni un carrer en la ciutat de la que fon amo i senyor. La realitat és que quan en 2009 alguns pretengueren commemorar el corresponent 'milenari del Regne de Valéncia' -el proclamat pels sequiers Mubarak i Mudafar-, patiren atacs des de totes bandes. Uns els acusaren d'extremistes esquerrans per voler destacar l'innegable influència arabigomusulmana en la conformació de la nostra personalitat; uns atres, els mateixos que creuen que no hi hagué història abans (bo, i després tampoc.) de l'arribada del rei 'català' (naixcut en Occitània i criat en Aragó) Jaume I, se'n desentengueren perque ho consideraren cosa de quatre 'aberrants anticientífics'.

En fi. Ahí estan la mona de Pascua, l'arnadí o els saragüells, o el Tribunal de les Aigües, o el 30% de gens d'orige morisc o judeu que corren per la sanc dels valencians (segons estudi genètic de les universitats de Leicester i Pompeu Fabra) per a recordar-nos que una part important de la nostra història és la que és. Algun dia serem normals, pero costarà.

Recibe nuestras newsletters en tu email

Apúntate