Las Provincias

POQUES GÀBIES PER CASA

Potser perque adés les cases, en el poble, estaven més prop de l'horta que ara -o perque camions, coches i motos fan més soroll que els carros ahir- el cas és que pels carrers ya no veus, de dia, ni un teuladí, ni cap oroneta ni manco parotets; ni rates penades, per la nit. Clar que hui, si no tenim coloms revolotejant algún que atre colomer -dels molts que hi havia ahir-, actualment tens a les tórtoles, que se passegen lo mateix per la plaça de la Mare de Deu, en Valéncia, que pel llit del riu, o per l'acera on camines. Mai s'escaroten i volen, si tropeces en elles. S'aparten i, tranquiles, van mirant cap a terra. Igualet que els que, móvil en mà, te creuen un pas de zebra, un cantó i semàfor estiga éste en vert o en roig.

També ni merles veig fent nius o covant ouets blaus per cap taronjar. I és que pareix que deixaren camp i secà i es troben més a gust buscant-se el menjar per baix dels pins en els jardins de la capital. Com ni de tart en tart te'n trobes un parell de pardalets revolotejant pel corral encara que eixos ya no tinguen al gat que els puga esglayar. Pero lo que més note en falta és aquella vella costum de guardar-los engabiats, per a que, arribat l'octubre, anar al secà, deixar gabieta i visquetes sobre la garrofereta i esperar voladors emigrants.

Recorde veïns de carrer que tenien gàbies no sols en el sostre, quadra i porchada, sino que també pel menjador o penjades en bigues de l'entrada. Sempre que els visitaves oïes refilets. De gafarrons i verderols, de cagarneres i pinsans. I, si u agafava la guitarra o el guitarró i el tocava, aquella tropa volàtil és posava a cantar a cor, com agraïnt l'armonia de música grata. A hores d'ara, si t'encontres en alguna gabieta en ella voràs: un periquito que ni canta ni piula o un grapat de caragols empresonats -vaquetes i jonetes- pero perfumats en rametes de romarí o de timó -que l'amo va dur de la montanya- per a tindre-los a punt de paella o de caragolada.

Perque, clar, ya no s'envisca com adés, per estar prohibit, encara que crec yo que no seria tan fácil, puix quan alces el cap no veus ni bichac, ni busquereta; ni sents l'armoniós cant del rossinyol ni el crit, pobret piu-piu, del teuladí.