Las Provincias

Rita

Recorde una visita de Rita Barberà a Lo Rat Penat en la precampanya per a les eleccions de 2015. Acompanyada per alguns companyers de llista, Barberà nos desgranà, en exhaustivitat minuciosa, el seu programa de govern. Com si tinguera davant a la junta d'una associació de veïns o el consell d'administració d'un grup inversor, Barberà parlà d'ocupació, d'urbanisme, de trànsit, d'educació o de servicis socials en la mestria i la fluïdea que se li presuponia. De la mateixa manera que -sent franc- mostrà un desconeiximent significatiu de les preocupacions tradicionals del clàssic 'valencianisme cultural'. Més allà de les discrepàncies que els que allí estàvem tinguérem en el seu programa (si parle de mi, ne destacaria tres: valencianisme idiomàtic, protecció de l'horta i del Cabanyal), dec dir que, acostumats a l'image d'eixa Rita emocional que arenga a les masses, crec que nos sorprengué aquella image de Rita 'professional de la gestió' de la que, encara en aquell moment, era alcaldesa de la ciutat.

Que algú conseguixca mantindre's vintiquatre anys sent primer edil d'una localitat no ocorre per casualitat.. Sol dir-se que en les eleccions municipals els votants aposten més per la persona que per les sigles. En el cas de Rita era més que evident, gràcies a una forma d'actuar que sabia aplegar a les emocions i les preocupacions quotidianes d'eixe 'poble pla' que no busca elaborades argumentacions filosòfiques ni gruixuts tractats d'economia o història, sino, bàsicament, que li apugen la moral. Com sona. A l'immensa majoria dels seus votants no els calgué que Rita els contara, punt per punt i cara a cara, el seu programa. Barberà, ademés, aplegà a l'alcaldia de la mà de la UV de Lizondo. D'aquell 'Espanya 92 - Valéncia 0' que, pintat en les parets de tota la ciutat, clamava contra el ninguneig del govern central que ya patíem els valencians, i que feu caure una corporació socialista en bones intencions pero anodina en fondo i forma.

Rita tornà l'autoestima als valentins. A una persona depressiva se li recomana que ixca al carrer, que renove el vestuari, que somriga, que es relacione en la gent, que canvie la decoració de casa, que cultive noves aficions. I eixa fon la teràpia de Barberà. La fagocitació de UV mostrà que el valencianisme social era (és) més epidèrmic i simbòlic que essencialiste i intelectual. Pero fem-nos a l'idea: totes les ideologies sociopolítiques, a l'hora de la veritat, ho són. La llàstima fon que la causa del seu èxit fon el principi del fracàs. Podria haver-se retirat en el cim de la seua carrera. Podria haver facilitat que la seua valenciania estimulara la construcció d'un valencianisme social en fonaments sòlits, en quadros formats que prengueren el relleu. Pero el poder, siga d'un ajuntament o d'una comissió de falla, és el poder. I en ella no hi hagué excepció. L'història, en tot, la jujarà com mereix.