Las Provincias

MON POBLE, ARA, MUT

Sí, ben cert és que m'agradava molt més el poble meu d'ahir que el de hui. Per moltes reformes que s'hagen fet. Encara que s'elevaren les cases i tinga jardinets, el trobe net, pero mut. Vegetant més que gojant la vida. Ara, rarament veig ad algú. Chiquets, poquets, i dònes, manco. ¿A on estaran? En el colege o en casa ben tancats.

I és que el poble meu -Moncada- no se pareix gens a lo que era. Aquell que yo veïa quan baixava del tren -tornant de mon treball- a les sèt i mija del matí i me'l trobava: ya ple el moll de l'estació i, uns i unes corrent -per por a que sonara la sirena-, cap a la fàbrica de mistos, o a la dels sacs, o a la de la seda i carros per ací i per allà buscant ya els camins de l'horta, eixa que molt matinera s'acabava de despertar. En l'estació esperava un montó de persones al tren; no al que yo venia que arribava casi buit, sino al que baixava pitant de Bétera i acostava a la capital a moltíssims treballadors. Éste que aplegava, de vegades, carregat de soltats del quarter beterà. Aixina que gent ne veïes molta. En el mercat, a la porta de l'estanc, en el forn; com per tots els carrers t'eixien carros -queixant-se els seus eixos-, no aixina el llaurador que encetava el dia cantant i l'acabava de la mateixa manera, encara que estiguera baldat per haver treballat de sobra.

I en pondre's el sol, gallines i pollastres al pal i casi tot lo món al llit. que la llum s'apaga i no hi ha diners per a posar-li oli al cresol. Llit en el que no sempre tenies el matalap de llana si no de pellorfes, eixe que te cantava només te menejares i te picava més que els mosquits per culpa dels pels de les panolles que baix de tu ballaven. I dia les hores el sereno i, a l'alba, el gall, petulant -que se creïa amo i senyor del corral quan no hi havia titot que l'esglayara. Llavors l'ama de casa pronte donava la dacsa -o les sobres del sopar- a les gallines, a la remugadora lloca, i als patets muts, mentres el gos lladrava de content perque l'amo se l'enduya al camp i, si no, com sempre: callat se gitava en terra, per a estar fresquet en l'estiu i, per l'hiver, propet de la pollera de la conca per a no patir gens de fret.