Las Provincias

ELS HI HA DE PREVISORS

I molt! Encara que uns són més previsors que atres. Perque hi ha qui, quan trona allà lllunt, ya no ix al carrer sense capell o capuja i el paraigües en la mà, per si cauen quatre gotes sobre el seu cap. I és que resulta normal: les dònes no volen que l'aigua les despentine i, els hòmnes, que la pluja no els apague el cigarro o banye el trespol que el tenen ya pelat, i, els chiquets, el móvil que no paren de teclejar. Com també hi ha menuts que res els preocupa perque en cas de refredar-se es queden, tranquils, en casa i juguen.

I qui, estant el cel ras o nuvolós, agafen el paraigües solament per precaució. Per si plou i no banyar-se i, si fa bon sol, per a que no cremar-se el cutis. Aixina ho feya un professor meu i venia a classe sempre acompanyat d' ell. Si li dies per qué el portava, responia: «Primer, perque el reuma ya m'apreta i me servix de gayato i perque pot ploure, banyar-me i caure malalt, i yo no vullc perdre'm la jubilació.» De manera que, diariament, aplegava a classe en paraigües, cosa que, per ser lo habitual, no causava cap irrisió, quan, a l'eixida de la clase, se passejava, a bon pas pel carrer. Pense que caminava tant i pressurós per seguir el consell que donà la santa mare Teresa de Calcuta que dia: «Quan, pels anys, no pugues córrer, trota. Quan no pugues trotar, camina. Quan no pugues caminar ajuda't en el bastó. Pero no pares mai.»

Mes, com de tot, previsors, els hi ha qui són pero que molt. Per eixemple, el passat dia de Tots Sants -visitant el cementeri de Borbotó- em trobí en un conegut que mirava una làpida - que no tenia escrits noms ni data de falliment pero sí el llinage de la família-; li diguí curiós: ¿Qué es la d'un parent teu? Em va respondre: «No, és la meua. I, aixina, quan ixc a passejar per l'horta m'acoste ací i inclús me rece algún parenostre perque no sé si els meus fills o els nets ho faran per no tindre temps o perque ya no s'estile.»

Per lo tant, no em va estranyar eixe fet. Crec llògic que s'haja comprat, en vida, la caseta última on tinga que habitar per por a que, per no tindre-la, els seus parents, el dia de demà, fet cendra, l'envien junt als peixos de la mar o cap als núvols.