Las Provincias

Els canvis d'opinió

Esta semana hem sabut que el ministre d'Exteriors britànic, Boris Johnson, adalit del sí al 'Brexit' en el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en l'Unió Europea, havia escrit, en només dos dies de diferència, un artícul favorable a permanéixer en la UE (en el que aplegava a afirmar que el 'Brexit' seria un «shock econòmic» per al país) i un atre absolutament contrari a l'Unió, que finalment se publicà en el diari 'The Telegraph'.

Johnson ho ha justificat afirmant que el primer artícul no fon més que una «paròdia» per mig de la qual intentava aclarir les seues pròpies idees. La realitat és que, recordant a l'inefable Groucho Marx i una de les seues frases més conegudes («Estos són els meus principis. Si no li agraden, ne tinc uns atres»), Johnson no ha fet més que mostrar una de les característiques bàsiques de tot polític 'triumfador': ser capaç d'afirmar una cosa i la contrària, segons convinga, pero en arguments aparentment igual de sòlits i de convincents.

És cert que la capacitat de canviar d'opinió sempre ha estat ben vista pels pensadors. Un ilustre païsà de Johnson, Winston Churchill, deixà escrit que «Un fanàtic és algú que no pot canviar d'opinió i no vol canviar de tema». Kant, per la seua banda, afirmà que «El sabi pot canviar d'opinió. El neci, mai». El problema sorgix quan el canvi d'opinió no ve donat tant per una reflexió personal profunda o per un major coneiximent del dilema sobre el que s'ha de prendre partit, sino per una falta d'escrúpuls ideològics o per un estricte tacticisme destinat, simplement, a obtindre rèdits personals.

Tornant a Valéncia, alguns dels públics canvis d'opinió vixcuts en la nostra història recent són d'admirar, i entrarien en la categoria 'positiva' -per cóm se gestaren, pels motius que aduïren els interessats i per la trascendència social que implicaven- pero uns atres donarien per a una antologia del més pudent 'jaqueterisme' polític o ideològic. Hi ha, no obstant, una manera sotil de detectar-los: els primers s'afirmen en gallardia, s'assumixen i s'argumenten, i inclús servixen d'eixemple; mentres que els segons s'amaguen, s'oculten quant més millor i es deixa que la natural tendència del ser humà a l'oblit els soterre, com si tal virage ideològic mai haguera tengut lloc.

Entre els canvis positius, no cap dubte que el de Miquel Adlert a l'hora de prendre partit per la valencianitat idiomàtica -i que tingué el valor i el corage, inclús, d'escriure un llibre per a reconéixer públicament que s'havia equivocat al recolzar en el passat les tan mitificades bases ortogràfiques de 1932-, és u dels millors eixemples. Tal volta per això no el trobarem en els llibres dels nostres chiquets. Al remat, no obstant, els pijors no són els que tenen una atra opinió o la canvien, sino els que realment tenen una atra opinió pero, o temen manifestar-la, o volen aparentar que no la tenen.