Un dels més grans músics alacantins

Óscar Esplá i Triay va nàixer a Alacant el 5 d'agost de 1886. Després d'una llarga trajectòria musical com a compositor i no poques dificultats en la vida per ser fidel als seus ideals, avui és recordat com un dels principals músics espanyols del Segle XX.

La seua formació com a músic va començar de manera autodidacta de xiquet. No obstant això, la seua formació acadèmica es va encaminar a l'enginyeria i filosofia en la Universitat de Barcelona per a complir amb els desitjos del seu pare

Malgrat allunyar-se acadèmicament de la música, la seua vinculació a ella no va deixar de manifestar-se i, per açò, amb vint anys va ser nomenat director de l'agrupació de pols i pua La Wagneriana d'Alacant, en substitució del seu director titular Marcos Ortiz. Anys després, en 1911, la concessió del premi de la Societat Musical Nacional de Viena per la seua 'Suite Llevantina' va suposar l'impuls definitiu per a dedicar-se de ple a la música.

Fins a aqueix moment, la seua formació com a compositor havia sigut quasi per complet autodidacta. Decidit a formar-se acadèmicament com a director i compositor, es va traslladar a Alemanya per a començar estudis amb Max Reger, però tan sols un any més tard va tornar a traslladar la seua residència a París, en aquest cas, per a estudiar amb Camille Saint-Saëns.

Malgrat els ensenyaments de Reger i de Saint-Saëns, l'estil de les obres d'Esplá no es va aproximar al dels seus mestres, assemblant-se més al de Claude Debussy en el seu tractament harmònic. El músic alacantí va compondre nombroses peces en les dues dècades següents i va aconseguir una modesta notorietat, encara que la seua fama va ser eclipsada per la del seu contemporani Manuel de Falla.

En 1930 li va ser oferida una càtedra en el Conservatori de Madrid, activitat que va compaginar amb la presidència de la Junta Nacional de Música. El 20 d'agost de 1936 publica la Gaseta de la República el seu nomenament com a Director del Conservatori Nacional de Música i Declamació de Madrid.

Esplá era republicà convençut, però amb l'esclat de la Guerra Civil va sentir amenaçada la seua vida i la de la seua família. Per aquest motiu, en 1936 marxa a Bèlgica amb els seus. Identificades les seues idees i tement de nou la repressió dels nacionals després de la guerra, no va poder tornar a Espanya fins a 1951, no sense viure les penúries de l'exili per açò.

El conflicte armat prosseguia i açò suposava no poder disposar dels seus béns a Espanya. La situació del compositor era cada vegada més precària i va optar per obrir-se noves vies de treball que li aportaren ingressos.

Mitjançant el contacte del també compositor Jean Absil, va ser contractat per a col·laborar en el diari 'Le Soir' entre 1940 i 1943. Aquest periòdic havia sigut confiscat pels nazis i mantenia en aquells dies una línia col·laboracionista. Esplá no va dubtar a defensar des dels seus escrits a compositors jueus i a altres autors prohibits segons els ideals del nazisme. Amb tot, després de la guerra se li va prohibir l'exercici del periodisme a Bèlgica.

Malgrat aquestes col·laboracions literàries, la seua situació econòmica seguia sent difícil. Va ser llavors quan se li va oferir la direcció del recentment creat Laboratori de Ciència Musical a Brussel·les, en 1946, per a investigar la psicologia de la música i l'acústica. No obstant això, la sort seguia sense acompanyar al compositor alacantí i el laboratori es va extingir poc després. Esplá va optar llavors per traslladar-se a París, on va treballar amb compositors com Salabert i va rebre ajuda d'Unesco per a pal·liar les seues dificultats econòmiques.

Gràcies a la mediació de Germà Bernàcer, Esplá va tornar a Espanya en 1951, després de pagar una copiosa multa amb els seus béns espanyols. La protecció de l'infant de Baviera i la necessitat per al règim franquista de capitalitzar als intel·lectuals que venien de l'exili li van permetre gaudir d'uns últims anys tranquils i d'èxit.

El 9 de maig de 1956 va ser triat com a acadèmic de la Académie dónes Beaux-Arts de París i en 1959 li concedeixen la Gran Creu d'Alfons X El Savi. No obstant això, es va negar a col·laborar en la celebració afavorida pel règim dels XXV Anys de Pau. En 1962 va ser nomenat delegat local del Consell Internacional de la Música creat per la Unesco.

Persona cosmopolita, amb amistats internacionals i àmplia cultura, Esplá també va saber guardar les seues amistats amb altres artistes de la seua terra com l'escriptor Gabriel Miró o el pintor Emilio Varela, formant un trio excepcional en la creació artística alacantina de l'època.

Va morir a Madrid en 1976 i va ser enterrat en el monestir de la Santa Faç, tal com va anar el seu desig, rebent sepultura el 8 de gener a l'esquerra de l'altar major, on es custodia la relíquia de la Santa Faç d'Alacant.

Les seues obres perduren en el record i les partitures que encara avui s'interpreten amb assiduïtat, però a Alacant, el seu nom sona íntimament lligat a la música perquè porten el seu nom el Conservatori Superior de Música i una de les avingudes més importants del centre comercial d'Alacant.