Las Provincias

Un escriptor amb el més fi llenguatge

L'escriptor Gabriel Miró en un retrat que va exposar en una mostra monogràfica la Caja del Mediterráneo.
L'escriptor Gabriel Miró en un retrat que va exposar en una mostra monogràfica la Caja del Mediterráneo. / LV
  • El nom de Gabriel Miró és conegut a Alacant tant per literat com per la cèntrica plaça que el rememora, però no se sol recordar la qualitat que presenten les seues diverses novel·les, relats i articles

Ben coneguda és la plaça de Gabriel Miró d'Alacant. Els seus grans arbres, les seues ombres i les seues terrasses, habitualment plenes de fotògrafs que cerquen el millor paisatge per als seus posats evitant al fons els turistes suposen una estampa reconeguda a Alacant. Però, es coneix qui era el personatge que nomena el lloc?

Gabriel Francisco Víctor Miró Ferrer va nàixer a Alacant el 28 de juliol de 1879. Conegut com a Gabriel Miró, va estar un escriptor espanyol enquadrat en la Generació del 14 o el noucentisme amb una extensa obra del que destaca el fi ús del llenguatge i la qualitat de la seua ploma.

Fill de Juan Miró i Encarnación Ferrer, era el cinqué dels cinc germans que van créixer en el nucli familiar. Va estudiar primers estudis intern als jesuïtes del Col·legi de Santo Domingo a Oriola, on li van concedir el seu primer premi literari amb un treball de redacció escolar titulat 'Un día de campo'.

El seu delicat estat de salut va moure als seus pares a traslladar-lo a l'Institut d'Alacant i després va marxar amb la seua família a Ciudad Real, on va acabar el batxillerat. La infància i joventut de Gabriel Miró en un ambient catòlic i tradicionalista el van modelar profundament com a home malenconiós i introvertit. És definit com un cristià essencial i pur de sentiments, però la seua experiència formativa amb els jesuïtes li va donar un cert aire anticlerical.

En 1895 va començar a estudiar Dret en la Universitat de València i en la Universitat de Granada, on es va llicenciar en 1900. Posteriorment va ocupar diferents càrrecs en l'Ajuntament d'Alacant i en la Diputació provincial.

En 1901 es va casar amb Clemencia Maignon, filla del Cònsol de França a Alacant. Del matrimoni van nàixer les seues filles Olympia i Clemència. En 1908 va guanyar el primer premi de novel·la organitzat per 'El Cuento Semanal', fet que li va donar fama de narrador i estilista encara que no va descurar les seues participacions en premsa en diaris i revistes espanyoles i americanes com El Heraldo, El Imparcial, ABC i El Sol de Madrid, o Caras y Caretas i La Nación, de Buenos Aires.

La major part de la crítica considera que l'etapa de maduresa literària de Gabriel Miró s'inicia amb 'Las cerezas del cementerio' (1910), la trama del qual desenvolupa el tràgic amor de l'hipersensible jove Félix Valdivia per una dona major, Beatriz, i presenta en una atmosfera de voluptuositat i d'intimisme líric els temes de l'erotisme, la malaltia i la mort.

Tres anys després del premi literari va ser nomenat cronista d'Alacant, però en 1914 va ser emprat en la Diputació de Barcelona i es va traslladar a viure a la ciutat comtal on també va col·laborar en premsa escrivint per a Diari de Barcelona, La Vanguardia i La Publicitat. Va ser allí on va conéixer a Domenech, qui fóra editor de moltes de les seues obres.

En 1915 va publicar 'El abuelo del rey', novel·la en la qual es relata la història de tres generacions en un poblet llevantí, per a presentar, no sense ironia, la pugna entre tradició i progrés i la pressió de l'entorn; però, alhora suposa una meditació sobre el temps.

Un any després apareix 'Figuras de la Pasión del Señor', formada per una sèrie d'estampes entorn dels últims dies de la vida de Crist. També en 1917 publica el 'Libro de Sigüenza', amb el qual Miró inicia les obres de caràcter autobiogràfic, centrant-se en el personatge de Sigüenza, no solament heterònim o alter ego de l'autor, sinó el seu propi jo fixat líricament, que va donant unitat a les escenes en successió que componen el llibre. Un caràcter similar tenen 'El humo dormido', de 1919, sobre el tema del temps, i 'Años y leguas' de 1928, de nou amb el personatge de Sigüenza com a protagonista i eix conductor.

Passats sis anys a Barcelona, Miró es va traslladar a Madrid en 1920 després de ser nomenat funcionari del Ministeri d'Instrucció Pública. A la capital estatal va viure els últims deu anys de la seua vida.

En 1921 va aparéixer un llibre d'estampes, 'El ángel, el molino, el caracol del faro', i la novel·la 'Nuestro padre San Daniel', que forma una unitat juntament amb 'El obispo leproso', publicada aquesta última en 1926. Ambdues es desenvolupen en la ciutat llevantina de Oleza, que es presumeix ambientada a Oriola, en l'últim terç del segle XIX. La ciutat, sumida en la letargia, està vista com un microcosmos de misticisme i sensualitat, en el qual els personatges es debaten entre les seues inclinacions naturals i la repressió social, la intolerància i l'obscurantisme religiós als quals estan sotmesos.

En 1925 va guanyar el Premi Mariano de Cavia pel seu article 'Huerto de cruces' i en 1927 va estar proposat per a la Reial Acadèmia de la Llengua, però no és triat, potser per l'escàndol alçat davant la seua novel·la 'El obispo leproso', considerada anticlerical.

La seua manera d'endinsar-se en sentiments i sensacions, la seua expressió lírica i pausada, l'ús de figures retòriques i l'alt estil han caracteritzat la ploma de Gabriel Miró com una de les més estilístiques de la seua època. El seu caràcter temperamental, malenconiós i introvertit va fer de Miró un personatge allunyat dels cercles culturals i socials, encara que va compartir amistat amb coneguts homes de la cultura alacantina com el compositor Óscar Esplá, el pintor Emilio Varela i l'escriptor José Martínez Ruiz 'Azorín'.

Va morir a Madrid el 27 de maig de 1930 però, a més de la seua obra, el seu treball en institucions públiques dedicat al foment de la literatura perviu en el premi literari que porta el seu nom, organitzat per la Fundació Caja Mediterráneo. Precisament, aquesta institució gestiona el llegat de l'autor i en la seua biblioteca de l'Aula de Cultura conserva un 'despatx-museu' igual que el que utilitzava l'escriptor a Madrid.